Quan es fa nosa
Aymà, 1948
—Què?
—Arribar-nos fins a la font.
—Ara?
—M'he quedat sense una gota d'aigua. I tinc una set!...
—Qualsevol te'n donarà.
—No, no: m'estimo més anar-me'n a cercar jo mateixa. Mentrestant ens airejarem. Fa una estuba que no es pot viure.
p. 107, línia 22
ESTUBA, f.
Calor humida sufocant.
Estuba és derivat del verb estubar 'donar un bany de vapor a una cosa', de *EXTŪPARE 'exhalar fum o vapor', i aquest del grecollatí *TUPOS 'fum'.
El DDLC el relaciona amb aquest mateix autor, i el CTILC en cita precisament un fragment tret del volum Empordaneses: novel·letes, obra publicada l'any 1905 per l'Avenç.
Podem dir, pel que fa al català central, que l'ús d'aquest substantiu fou observat sobretot en les enquestes que vam poder fer a Collsacabra en els primers anys d'aquest segle, i no solament en el sentit de 'calor sufocant', sinó també en el de 'bavorada'. Al poble de Tavertet s'emprava, en particular, per fer referència a l'aplicació de vapor que tenia per objecte alleugerir o llevar el mal de queixal.
__________________________________________________________
