Imp. l'Avenç Gràfic, 1923
Des d'aquell punt, l'endiestrada gent de la forca va començar de pensar que la tremenda calamitat que els decandí podia molt ben ésser un càstig de Déu. —Potser sí que els predicadors tindran raó—, anaven rumiant, escoparrendits, molts dels qui adès roncaven fort i feien més cara d'encalabrinats i cap-calents.
p. 11, línia 8
ESCOPARRENDIT, -IDA, adj.
Mancat de paraula de tan sorprès.
Mot format per parasíntesi, de es-córp(o)ra-rendit 'rendit, retut, de còrpora', amb dissimilació de líquides, i amb evolució semàntica, no gens inversemblant, des de la idea de rendició del cos fins a la de la impossibilitat de parla.
Fou també emprat per Raimon Caselles en Els sots feréstecs (DDLC, CTILC), però no consta que l'hagi fet servir cap altre autor.
Afegim-hi que alguns diccionaris, com ara el Labèrnia, donen notícia del derivat escomparrantir 'fer perdre l'ànim', que Joan Coromines (DECLC, s. v. COS) també consigna i comenta.
Fou també emprat per Raimon Caselles en Els sots feréstecs (DDLC, CTILC), però no consta que l'hagi fet servir cap altre autor.
Afegim-hi que alguns diccionaris, com ara el Labèrnia, donen notícia del derivat escomparrantir 'fer perdre l'ànim', que Joan Coromines (DECLC, s. v. COS) també consigna i comenta.
__________________________________________________________
