Si, per exemple, a taula, on per estar tots reunits, les lliçons que se'ns donessin prenien una major audàcia, un dels infants aixecava la veu més del degut, trencant la conversa general, un pssiit!... significatiu, tènue i suaument sibilant, com un sotil espirall de vent, ens remetia de seguida a lloc, recordant-nos la nostra insignificància i el poc que pintaven les nostres opinions en el col·lotge dels grans; i si teníem el mal punt de rebutjar quelcom que ens servissen, al·legant, per tota raó, un sincer i expeditiu "no en vull!", acte seguit una veu dolça, però comminadora, trencava l'intent de rebel·lia, amb la sentència inapel·lable: —"Que no saps que només volen els ocells?"... (aleshores encar ni els més arriscats somniaires pressentien que els Ícars fracassats de la llegenda, reprendrien coratge, aixecant-se del fons de la derrota per a remuntar-se novament cap al cel i volar més enlaire que les mateixes aus).
p. 56, línia 6
COL·LOTGE, m.
Conversa, enraonament.
Del llatí COLLOQUIUM 'col·loqui', amb influència del mot rellotge.
L'hem observat a Collsacabra en la variant palatalitzada collotge, la mateixa que emprà Jacint Verdaguer (DDLC) i la mateixa, en fi, que dona el DIPCLC per a la vila d'Amer.
Col·lotge és mot normatiu i el recull, a més, el GDLC. Sense localitzar en el DCVB.
__________________________________________________________
